En el Sur

Soy refugiado

Imprimir PDF

Carta desde Venezuela de Carla Pablos, voluntaria VOLPA

Maracaibo, Zulia, junio de 2014

“Ya soy refugiado”. Con estas palabras entraba en nuestra oficina el señor Miguel (nombre ficticio) hasta ese momento solicitante de refugio, la tarde del 5 de Junio, después de haber recorrido un largo camino – casi 9 años – desde que salió de su Colombia natal.

El caso del Sr. Miguel es un oasis en el desierto, ya que pocos son los solicitantes que acaban siendo reconocidos actualmente (del total de solicitantes colombianos, solo un 29% ostentan la condición de refugiados) a causa de la burocracia lenta y poca efectividad de los órganos del Estado encargados de otorgar dicha condición.

Venezuela es el segundo receptor de refugiados de América Latina por detrás de Ecuador, la mayoría de ellos procedentes de Colombia, que actualmente es el séptimo país del mundo expulsor de refugiados (se calcula que unas 380.000 colombianos se encuentran actualmente en situación de refugio en otros países).

Mucho se habla de los conflictos armados, sin embargo, poco se conoce sobre el drama de los refugiados, que empieza en el momento en que deben salir huyendo de su país de origen, muchas veces sólo con lo puesto, dejando atrás familia y seres queridos, propiedades y raíces.


Leer más...

Segona carta de Patricia Marimón

Imprimir PDF

Des del seu voluntariat a Hondures

Hola,

Ya estoy de regreso en la casa de Copán. Después de una semana en Tegucigalpa de reuniones en la sede central de la organización.

Aquí seguimos con mucha actividad, día a día. Los jóvenes, además de las ocupaciones propias de estudiantes, tienen responsabilidades de mantenimiento del huerto y de mantenimiento del edificio de la casa. Por lo tanto hay que ayudarles en la organización de las tareas, apoyarles en el cumplimiento de un horario. Orientarles en cómo realizar la compra de materiales, por ejemplo y acompañarles en el trabajo.

Leer más...

Carta des de Copán

Imprimir PDF

Enviada per la nostra voluntària a Hondures, Patricia Marimón

Copán Ruinas, 24 de octubre 2013

…..igualmente estoy contenta con lo que estoy haciendo por aquí. Aunque a veces sea duro y difícil, sientes que estás como sembrando semillitas que algún día serán un árbol.  Aquí ves lo cruel de las desigualdades y estás en contacto con una realidad cruda

….tenemos nosotros una vida que nos parece difícil y en cambio comparada con esto somos unos privilegiados y mimados por la "suerte de estar entre algodones".

Ayer, por ejemplo, para poder ducharme tuve que ir a buscar agua en un cubo, a un grifo que está a unos 200 mts. de la casa. Mientras paraba para descansar iba pensando que para lo que para mí es una anécdota en la vida, para mucha gente de aquí es su día a día y ellos no van a volver al mundo "desarrollado" como yo, que tengo la opción de volver a ducharme y con agua caliente. Ellos quizá no mejoran de situación, seguirán yendo a lavar la ropa al río y bañándose con un jarro. (A menos que los organismos de cooperación se activen y lleguen a todos los rincones del planeta ¡ya!)

Leer más...

Carta des de Guamote

Imprimir PDF

Albert Moliner, voluntari VOLPA del curs 2012, ens torna a enviar una carta de salutacions i agraïment a VOLPA. Us la compartim:

Y ¿cómo les va? ¿todo bien? Acabaron las vacaciones y comienza el curso, ¿sí?
Por aquí estamos preparando el nuevo curso: proyectos con las comunidades, inicio del curso en la EGB a distancia, etc.
Yo estoy en la gloria. Nunca les agradeceré bastante la oportunidad que me han ofrecido de compartir la vida con los puruhaes (indígenas del Chimborazo). Ya me explicarán cuando acaba eso de la "luna de miel". Yo ya me estoy planteando no regresar a Europa y quedarme por aquí. Me planteo no regresar. Pero los dos años están todavía lejos y pueden suceder muchas cosas. Ahorita llevo tres meses (desde mayo).
Les escribo por que acabamos de ver el documental "9/70" y por si no lo conocen tal vez estaría bien que le echen un ojo. Pienso que podría servir para preparar alguna futura sesión del curso en Volpa. El video no llega a los 45 minutos de duración y vale muchito la pena. Está aquí: Esta es la sinopsis: El documental 9/70 relata la historia de un grupo de campesinos a al que el Gobierno de Colombia le incautó y destruyó 70 toneladas de arroz. En defensa de los intereses de empresas trasnacionales en el marco de Tratado de Libre Comercio (TLC) entre Colombia y Estados Unidos.

Bueno, eso es todo por ahorita. Reciban un fuerte abrazo (de esos que dicen "rompecostillas") y que Diosito les acompañe,
Albert

Albert ens escriu: una gran experiència per a ell

Imprimir PDF

El voluntari de VOLPA Albert Moliner, que va acabar el curs el 2012, es va incorporar al seu voluntariat a Guamote (Equador) a partir del mes de maig de 2013. Podeu consultar el seu blog que tenim enllaçat al nostre web i també podeu llegir la bonica carta que ens envia:

jueves, 29 de agosto de 2013

Sensaciones

Aquí me doy cuenta de que puedo hacer muchas cosas. No tenía ni idea de que pudiera estar en tantos sitios haciendo cosas tan diferentes: desde transportar estiércol y abonar el huerto (a las siete) como explicar el evangelio de Marcos (a las nueve) en una misma mañana. Sin embargo, lo que más me gusta es que explico el evangelio a gente sencilla y hacen unos razonamientos desde su experiencia campesina e indígena que me quedo con la boca abierta. Es increíble lo que puedo aprender de ellos. Me gustaría que me pudieran observar como por un agujero para que vieran como la estoy gozando: no paro de dar gracias a Diosito por esta oportunidad que me ha dado. Ni tan siquiera echo de menos las comodidades de Barcelona –me lo preguntaron el otro día y no había caído en ello. Creo que empiezo a entender lo que significa ser iglesia de los pobres e iglesia indígena. Lo mejor es que me doy cuenta de todo lo que sé de teología –que es bastante, ciertamente- es sólo es un saber teórico. ¡¡Cuánta falta hace la práctica!! Pero no una praxis cualquiera, sino la de los empobrecidos. Se hace necesario vivir lo mismo que ellos y comer como ellos lo hacen (sólo con una cuchara y en un mismo plato para varios, por ejemplo) y sufrir como ellos (porque no son masoquistas). Ahora –desde la vida- entiendo a Jon Sobrino, ahora entiendo aquello de “salvadoreñizar a Rahner”, etc. Aunque todavía no hablo kichwa –estoy en ello- ya soy taita Alberto, tío Alberto y el hermano Alberto... ¡¡Realmente todo es gracia!! Con todo, les agradecería que no dejaran de encomendarme a Diosito.


CARTA DES DE BOLÍVIA

Imprimir PDF

Estimats amics i gent maca d’arreu,

Per aquestes contrades la primavera ja s’ha fet sentir, i no pas per les pluges que hom està acostumat en aquesta estació a Catalunya.  No cau una gota d’aigua, les temperatures pugen i pugen,  el sol no escalfa, el sol crema!  . Els pagesos del Valle Alto (molt a prop de Cochabamba) i  a tot l’Altiplà Bolivià ja conreen   les seves terres esperant les primeres pluges a principis d’any per sembrar papes,aliment  molt preuat e imprescindible en tota taula. Moltes famílies només tenen la possibilitat de produir una collita anyal de patates degut a les condicions climàtiques  on tenen les seves terres. Aquestes patates són conegudes com a Chuño  (patata deshidratada;  aquest  procés ajuda a la conservació d’aquest tubèrcul i assegura el plat a taula durant tot l’any, fins i tot hi ha cases que guarden Chuño com quelcom molt especial, com si fos una bona anyada de vi de les nostres terres “ Chuño de la cosecha .... del año...” que les famílies guarden per celebracions especials; casoris, batejos, festes majors, romeries..).

En Damià avui fa 26 dies que va néixer. El dia 4 d’octubre era la festivitat de Sant Francesc d’Assis, esperem que aquesta efemèride i l’exemple d’aquest singular home donin llum al seu camí.  A Sant Francesc d’Assis el van titjar de boig quan es va desprendre de tots els seus bens  llençant-los per la finestra de casa per que els més necessitats en fessin ús,  aquest bon home va ser tot un visionari en la  vessant ecològica;  durant tota la seva vida va fer de la natura companya inseparable, els animals, les flors, els paratges per on caminava, etc.... tot plegat ho podeu comprovar en un preciós llibre “Les floretes de Sant Francesc” poesia per l’esperit, mel pel cor, pluja que acarona els sons.

Encara no vint i quatre hores després de que nasqués en Damià, naixé  un altre nen  menys afortunat,  doncs la seva mare (molt possiblement ferida per la vida, sense gaires esperances per en ella i el seu nadó) el va deixar al costat d’un contenidor d’escombraries a prop d’una  comissaria de policia.  Aquest nen ara viu en una casa de acollida plena d’estima però amb l’absència dels pares. Dos dies més tard  naixé una nena filla de mare soltera amb dolència esquizofrènica, aquesta mare no pren  medicació doncs el seu cost econòmic es gairebé prohibitiu per la gran majoria dels ciutadans,  aquesta situació cal afegir-li  l’estigmatització social que acompanya a les persones amb malalties mentals, tot plegat   fa d’aquesta població una població rebutjada, oblidada.... Sembla ser que l’àvia es farà càrrec de la nena juntament amb d’altres nets que per diferents circumstàncies ja fa anys que cuida.

Desitgem que en Damià ens obri els ulls a d’altres realitats, com diu la cançó ”solo le pido a Dios que el futuro no  me sea indiferente” i  nosaltres afegiríem el presente, el hoy, el cercano,el de més enllà, que siguem capaços d’acollir, d’acompanyar aquelles vides esberlades.

Ens agradaria que en Damià aprengués que la vida ens regala amor pels quatre costats, que som afortunats, que tothom hauria de rebre estima des de el primer  polsim de vida, que els regals que rebem en aquest camí són per compartir-los, per gaudir-los i que per això el primer que cal es reconeix-se’ls com un tresor.

Ens sentim molt feliços i volíem compartir-ho.

Des de  març d’aquest any gairebé no ha plogut, malgrat que  a principis de setembre vam rebre el  regal d’alguns plugims  que van alleugerir  la contaminació que envolta tota la ciutat.  Com també es propi per aquestes dates, hi ha una pràctica agrícola en la zona del Beni i en tota l’Amazònia  anomenada “chaqueo” que consisteix en cremar gran extensions de terra plena de natura per així facilitar la pastura dels ramats i la  posterior sembra . Aquesta crema es manté durant un parell de mesos.  La  pràctica comporta la pèrdua d’ extensions de selva verge protegida,  el fum comporta l’aparició de malalties oculars i respiratòries sobretot en els més petits i la gent gran. El sol agafa un color ben rogent, sembla que s’acabi el món. Les autoritats intenten posar-hi remei, moltes associacions bolivianes  miren de conscienciar a la població,  però canviar certs hàbits es molt difícil,segons la gent que porta un grapat d’anys en aquest preciós país sembla ser que la cosa va millorant.

Primavera mogudeta;

Conflicte del TIPNIS ( Territori Indígena Parc Nacional Isiboro Sécure), per on volem passar una carretera  pel ben mig d’aquest paratge protegit d’una diversitat ecològica incalculable .

El senyor Evo Morales Ayma,  president del Estado Plurinacional de Bolivia, gran orador i defensor de la Pachamama , de la diversitat cultural, etc.... va dir “ sí o sí esta carretera se hará” segons el president ;en nombre del progreso de nuestros hermanos indígenas de las tierras bajas . Tot aquest fosc procés ha comportat greus acusacions per part de la oposició, associacions ecologistes, sindicats de treballadors.... denunciant una mala praxis en tot aquest assumpte doncs semblar ser que es va signar un contracte previ  sense concurs obert donant així la concessió de la construcció d’aquesta carretera a  una empresa brasilera en secret ara fa tres anys i amb un greuge comparatiu pressupostari quatre vegades superior al d’ altres empreses nacionals .  La constitució boliviana i d’altres  legislacions internacionals protegeixen teòricament   a tots els pobles originaris que viuen en aquestes terres. S’hauria d’haver fet   una consulta prèvia als seus legítims propietaris per qualsevol incursió, explotació minera, etc...  en el seu territori, a més d’un  estudi de viabilitat, impacte ecològic, etc...  i finalment un referèndum on el poble digués la seva, abans de portar  endavant qualsevol altre pas.

Existeixen  eines legals per conjugar  el mal anomenat progrés i la coexistència de les persones que generació rere generació viu amb total harmonia en aquest paratge. El motiu que al·lega el govern per construir la carretera es per connectar via terrestre la província del Beni amb la de Cochabamba i així facilitar la comercialització dels productes agrícoles i ramaders d’aquestes terres amb la resta del país. La gent que hi viu no ho veu gens clar, hi ha  d’altres interessos molt més sucosos com ara la explotació forestal, el comerç il·legal d’espècies protegides, recursos hídrics, petroli....  i la cirera del pastís, millor dit les cireres d’aquest enrenou ;  la invasió de colons en aquest territori per plantar coca, i el megaprojecte de Brasil i Chile d’ unir via terrestre els seus territoris sense haver de creuar totes les mercaderies via marítima amb tot el cost afegit que suposa tot plegat amb el beneplàcit del defensor de la Pachamama el Sr, Evo Morales i el seu inseparable ideòleg  el Vicepresidente Alvaro García Linera.

Els pobles originaris d’aquestes contrades han marxat durant 66 dies creuen tot el territori en defensa de la seva estimada terra. Sortiren de la ciutat de Trinidad el passat 19 d’agost unes cinc -centes  persones, avis, pares, nens famílies senceres demanen justícia i respecte.

Durant tot el trajecte van trobar-se amb moltes persones donant suport  a la seva revindicació  de la mateixa manera altres  grups de persones totalment contràries aquest legítim dret s’enfrontaren i bloquejant el camí per on pasaven els marxistes amb el beneplàcit del partit governant. Aquest grup d’opositors  són persones vinculades als sindicats Cocaleros i summament disciplinades amb tot allò que el govern dictamina.

El passat vint i cinc de setembre en la ciutat de Yucumo ( en el cor del Chapare, zona de cultiu de coca, on sembla que regni una mena de república bananera, on tot està permès si formes part del sindicat de cocaleros del trópico.)  la policia reprimeix  brutalment el campament de marxistes . Més de 70 ferits, nens desapareguts, un mort,i  600 detinguts que són portats il·legalment a dependències policials molt lluny de Yucumo per així dividir i dissoldre aquesta marxa. Finalment són alliberats, doncs la televisió mostra les imatges de la violència dels cossos de seguretat estatal. Ningú assumeix directament l’ordre donada a les forces militars i policials que han comès aquest acte de violència sense precedents des dels  temps de la dictadura. El país sencer està de dol, s’han trepitjat els drets fonamentals dels ciutadans d’un estat democràtic .

El govern ha estat prepotent, anticonstitucional i gens dialogant, a taxat als indígenes d’ignorants, els ha provocat, ofès, traït. Per sort encara hi ha medis de comunicació lliures que intenten oferir una informació objectiva en aquest i en d’altres temes. Milers de persones surten al carrer a totes les ciutats del país,  organitzacions nacionals i estaments internacionals mostren el seu rebutgi i denuncien els fets davant els tribunals internacionals.

L’església té un paper fonamental en defensa dels drets d’aquest poble oprimit, són els primers que s’han organitzat per ajudar en tota la logística del poble del Tipnis, la defensa legal dels seus drets, etc.. sense un protagonisme excessiu i mirant d’acollir sense fiscalitzar.

Vetllades per la pau i al diàleg a  l’església de Sant Francesc  de la ciutat de Cochabamba deixant  aquest immens temple petit, al carrer flamegen espelmes en suport d’aquest poble.

Finalment els marxistes han arribat a la ciutat de La Paz  on milers de persones de tota ideologia;  universitaris, pagesos, professionals, etc.. els han rebut com autèntics herois.

El indígenes en cap moment han mostrat odi ni rancúnia vers al govern, en paraules dels seus líders sempre han mostrat molt de respecte vers les institucions governamentals i sols demanaven que se’ls escoltes, que el seu germà Evo ara president d’aquest estat els respectes.

Tot i la marxa triomfal el govern fa oïdes sordes, ignora aquest poble en les primeres hores de la seva arribada  a la plaça principal davant mateix de la seu de govern. Prohibeix l’entrada de medicament, mantes, aliments que la gent d’en peus porta per minimitzar el cansament i dolor que els indígenes arrosseguen. Finalment baixen del burro i permeten l’entrada de tota aquesta ajuda.

Desprès de dos dies de protesta pacífica  davant  la seu governament el president decideix baixar a parlar amb els marxistes.

A dia d’avui encara es mantenen les converses, hi ha setze punts sobre la taula de negociacions. Primerament el govern ha promulgat una llei curta i ràpida per anul·lar la construcció d’aquesta carretera per el territori del Tipnis. La gran majoria de marxistes han tornat a casa seva i d’altres es mantenen a La Paz fins tancar les negociacions.

La ciutadania boliviana està feliç doncs la xarxa social, els moviment de base que viuen, pateixen les injustícies del quotidià  són escoltades si es mantenen fermes en les seves revindicacions, mantenint en tot moment serenor, i disposició de diàleg.

No m’atreviria  dir-vos si aquest  MAS   ( Movimiento al Socialismo ) es el millor que li ha succeït a Bolívia en els últims temps, però si quelcom es clar, es que aquest poble es fa escoltar, no es doblega fàcilment, té molt interioritzat el sentit de justícia i desitja una societat dialogant i acollidora.

Altres temes que tenim a l’aigüera han estat les Eleccions Judicials ( on el poble bolivià havia d’escullir els jutges  que previament el govern havia seleccionat  en bé del seu poble i sota uns criteris que desconeixem. Aquests jutges formarien part  dels estaments superiors de justícia. Una única butlleta del tamany d’un llençol per escollir els 70 jutges. Una praxis ben  complexa per la gran majoria de la gent tenint en compte el grau de desconeixement vers els candidats i la quantitat de persones que no saben llegir i tenen dret a vot.

Les persones que volien exercir el seu dret a vot han hagut de fer tot un perible  amb gran dosis  d’humor i molta paciència  per suportar les   maratonianes cues per inscriure’t en el cens electoral que els donava el vist i plau.

La oposició demanava el vot del NO, això  ha provocat forts enfrontament i desqualificacions. L’església en tot moment ha estat molt coherent hi ha demanat al poble bolivià que exercís el seu dret amb el seny a la mà. Els resultats han estat realment sorprenents; la gran majoria dels vots han estat nuls o bé han demanat el NO. El govern tot i així ha decidit donar per bons els resultats d’aquest sufragi , això comportarà la total obediència de la justícia vers els interessos del govern.

Per últim cal parlar de la ultima assemblea de la ONU,  on una vegada més s’ha deixat de banda el sagnant conflicte que dinamita  gran part d’Amèrica;  El narcotràfic està provocant moltes més morts que qualsevol guerra en aquest món. Són molts els països sobretot de Centre América que demanen  Socor!!!  doncs els narcotraficants s’estan fent els amos del territori, sembrant  violència a tort i  dret i provocant una inseguretat nacional que esgarrifa. Aquest “modus vivendis”  es dibuixa com una molt bona  sortida econòmica per a moltes famílies que fins fa poc es dedicaven al conreu de fruites, civada, papes, quinoa,arròs  i d’altres productes autòctons d’aquestes terres, per variar el benefici que obtenien era irrisori comparat amb el preu últim que el consumidor paga quan compra al mercat.  Els jovent cansats de no tenir oportunitats laborals dignes es llencen al buit i descobreixen el “fàcil món” de tràfic de cocaïna i de rebot els efectes col·laterals que comporta a les famílies, societat doncs el consum també s’ha fet present en les seves vides.

Narcotraficants de diverses nacionalitats, franctiradors vinguts de terres llunyanes per protegir-los  es belluguen pel país amb total impunitat.  Armats fins a les dents amb fusells d’utilíssima generació fabricats per el món occidental, més concretament per els països que tenen el dret a Veto dins les nacions Unides estan desdibuixant aquestes terres.

No cal dir que els interessos que hi ha al darrera d’aquest assumpte són enormes  i els mandataris del mal anomenat primer món que finalment es beneficia “d’aquest negoci “ es fan els ornis i deixen que els paries americans, en aquest cas, pateixin les conseqüències d’aquest conflicte.

Aquesta mateixa setmana “s’ha descobert” una megafàbrica de cocaïna dirigida per  de narcos colombians i bolivians on es  produïen més de  100kg  de cocaïna pura cada dia.

El govern i el Cos Especial de les  forces de seguretat que controlen el tema de les plantacions il·legals de coca i tot el relacionat amb la cocaïna no en sabien res, ningú als havia vist mai aquests  narcotraficants ( eren més de 100 persones) que vivien en plena selva dins del Parc nacional, territori protegit per llei. Com entren i surten aquests  senyors sense que ningú els vegi, com les avionetes que duen el preuat or blanc s’enlairen fins a la frontera Brasilera i ningú els intercepta....????

Res nois ,el món s’ha begut l’enteniment. el Sr. Sarkozy obertament ofereix tres milions de dòlars per el cap del  mandatari  Libi Mohammad  Gadafi  que tants favors ha fet a occident en els últims cinquanta anys  així com d’altres  mandataris-dictadors  col·locats a dit en una democràcia fictícia recolzada per mig planeta.  Ara aquests mateixos  s’enduen les  mans al cap com si  desconeixerien quin tipus de individus són aquests homenots.  Conmigo o en contra de mi. En nom de la llibertat!!!.  Poques hores més tard ens arriba la notícia que  En Gadafi “ha fallecido”, quines peripècies lingüístiques per que tothom estigui content.

Voleu dir que no hi ha d’altres interessos  darrera   d’aquest episodi en terres Líbies i d’altres mogudes en països de l’anomenada Primavera Àrab?

La Cristina de moment gaudeix de el seu preuat  estat de maternitat, en Damià va creixent, plora, menja i de vegades fins i tot dorm més de dues hores seguides , el pare de la criatura mira d’anar compaginant el seu nomenament patern amb la seva feina a Solidaridad i Amanecer.

El nostre compromís s’alimenta dia rere dia, ens sentim molt feliços i esperem que aquest nou estat familiar ens permeti donar un testimoni  des de l’evangeli compartint i gastant la vida al costat d’aquest poble que tan estimem.

Una forta abraçada plena de bon humor i esperança, units en la pregària i l’amistat,


Cristina, Damià i David

Abraham, Anna i Guinot, els nous voluntaris de Qurpa

Imprimir PDF

L'Abraham, l'Anna i en Guinot han començat el seu voluntariat a Qurpa, Bolivia. S'estaran treballant amb l'Equipo Salud Altiplano (ESA) de la Parroquia de Jesús de Machaca.

Us mostrem un petit retall del blog que els nostres amics ja han comença a fer.

Us desitgem molta sort i molta felicitat


DILLUNS 8 DE NOVEMBRE DE 2010

El Alto, 8 de novembre de 2010

8h del matí del 3 de novembre:

Arribem a l’aeroport de la Paz, després de tres avions i poques hores de son. Primera gran sorpresa: també han arribat totes les maletes, la infinitat de bosses de mà i el cotxet d’en Guinot. Contents com uns gínjols, però esbufegant a cada petit esforç perquè l’alçada es deixa notar, aconseguim situar tot l’equipatge sobre dos “carritos” de l’aeroport.

A la sortida, el primer carrito atapeït fins dalt l’arrossega l’Anna. Una mica més enrere la segueixen en Guinot (el més en forma dels tres) i l’Abraham. L’Anna surt tot buscant en Fabio, mentre el Fabio i la Dra. Irene són a l’espera de veure aparèixer una espanyola amb la seva wawa (en Guinot). Creuament de mirades: l’Anna recorda un Fabio de trenta-quaranta anys de la seva visita a Corpa durant el 2009 i el Fabio veu una estrangera sense wawa. Finalment...

- Fabio?

Sí!! Són ells!! L’Anna descobreix que l’Abraham tenia raó (en Fabio ronda més la cinquantena llarga que la trentena) i en Fabio descobreix que qui porta la wawa és l’Abraham.


SI VOLEU SABER MÉS CLIQUEU...  Blog Anna i Abraham 

Agraïment d'una voluntària que marxa a Brasil

Imprimir PDF

Bon dia! No sé si us recordareu de mi, sóc la Mireia Planàs, de Vic, que vaig fer el curs de Volpa el 2008. Doncs bé, des de llavors no m'havia posat en contacte amb vosaltres tot i que pensava que algun moment m'agradaria escriure-us. Però vaja, avui he decidit que ja era hora, i més per un motiu important! Si tot va bé a l'agost marxo cap al Brasil amb els claretians, a realitzar un any de voluntariat a la regió de Rondônia, en plena regió amazònica. La veritat es que em fa molta il·lusio fer aquesta experiència. En part us volia donar les gràcies perquè crec que el que em va realment encendre la xispa de que si que havia de fer aquesta experiencia va ser el curs de VOLPA. Vaig començar-lo amb dubtes, de si realment era el que volia fer o no, i a l'acabar el curs vaig veure que si, que ho havia de fer. Per questions de feina i altres, fins ara no ha pogut ser, pero sembla que finalment ha arribat el moment! Gracies per tot, de veritat! I espero que per molts anys pogueu continuar realitzant el curs i animant a moltes persones, que com jo, davant el dubte acabis dient que SI i aprofitant l'experiència! Una abraçada!!!

Félix, primer año de voluntariado

Imprimir PDF

Hola Josetxo, parezco la oveja que se perdió y vuelve al rebaño. La verdad es que llevo casi un año por Ecuador y las sensaciones son variopintas. Cuando uno se piensa que está habituado a todo, el día le sorprende con algo nuevo. Estos dos últimos meses han sido un poco complicados emocionalmente, debido al regreso de los voluntarios chilenos que acababan su voluntariado. Yo en particular tenía bastante amistad con tres de ellos, Un matrimonio chileno Cristián y Mané (un tanto polémicos por aquí) y con Yanira que a su vez hizo bastante amistad con Maite.

La verdad es que las relaciones de amistad entre los voluntarios, al menos en estos periodos, se tornan bastante intensas. Ahora toca la difícil tarea de que no se apague la relación. Se debe cultivar, vía mail, vía teléfono….. Al menos por mi parte así es.

Como contraparte, cuando alguien marcha, alguien llega. Al principio, la verdad es que muy receptivo no estaba pero hay que darnos una oportunidad mutua entre los nuevos chilenos y nosotros. La verdad es que la sorpresa fue grata. Llegaron 5 chilenos, un chico y cuatro chicas. La verdad es que me había propuesto dos años de pan y agua y va y me ponen cuatro chicas más en la vivienda de voluntarios ja ja ja ja.

Con Germán, el voluntario chileno hacemos yoga y meditación. Lo de la meditación no era nada nuevo para mi, pero agradezco un montón el tener un guía. Con las chicas intento compartir lo que puedo. Bueno, que la vida en la casa de voluntarios ha renacido.

También me afectó una inesperada noticia de una amiga de España. Pero después de hablar con ella por teléfono, parece que la cosa no era tan complicada como parecía. Lo que me tranquilizó bastante.

Leer más...

Esmeraldas "mon amour"

Imprimir PDF

Hola amigos os escribo esta carta desde un nuevo destino en Ecuador: Esmeraldas. El porque me encuentro acá, es bien sencillo. Hogar de Cristo decidió enviarme durante un periodo de tres meses para apoyar al proyecto de Banca Comunal. El proyecto en si solo cuenta con un año de existencia.

La verdad es que me vine acompañado de una supervisora de microcréditos de Guayaquil (menos mal) . La situación del programa es un poco complicada debido a una no correcta gestión del mismo, pero en 3 meses seguro que se calman las cosas, se calman pero no se olvidan je je je .

Leer más...

Dos meses y un día

Imprimir PDF

Aunque el título de la carta sugiera una pena a cumplir, ni mucho menos lo es. Es el tiempo que llevo en Guayaquil que por cierto se me ha pasado volando y sin darme cuenta. Esto debe ser buena señal. Si que es cierto que en algún momento uno añora lo que provisionalmente ha dejado atrás, pero eso es algo normal en cualquier persona.

Leer más...

diseño: iñaki m81